El matí sempre ha estat el meu espai de plenitud, suposo que és un dels tants aprenentatges que he pres de la meva mare com a bona filla que sóc.
Després de tot, no som gaire diferents dels animals que apareixen en els documentals, que segueixen als seus progenitors i imiten tot el que fan per a quan arribi el dia de ser un exemplar adult, formar una família i ensenyar el mateix als seus cadells.
Com a persones, som animals, i aprenem dels pares o figures referents a ser persones, a quines persones ser, i a com ser com a persones. No només és fantàstic, sinó que també és un fenomen molt més profund del que sembla, sobretot quan entra en joc la complexitat humana del llenguatge, els rols, els jocs i les dinàmiques. Entre pares i fills, s’ensenya i s’aprèn sovint de manera inconscient i fins i tot en contradicció amb els missatges verbals que es pretenen transmetre.
Ser exemple i referent és la millor manera d’ensenyar a un fill com ser un adult i, tant si li posem intenció com si no, el cadell imitarà les nostres passes: les conductes, els hàbits, la manera de relacionar-se i comunicar-se, l’estat d’ànim vital, els permisos i les prohibicions, i tot allò que no sabem ni veiem. Poc a poc, les seves pròpies experiències aniran conformant la seva identitat, i fins i tot la manera d’integrar aquestes experiències és quelcom que s’aprèn d’un referent.
Per molt d’hora que em despertés, en pujar a la cuina ja veia a la meva mare reflexionant amb la seva tassa de cafè amb llet calenta a contrallum. Estava planificant el dia i examinant les seves sensacions, els seus pensaments i les seves intencions. Més enllà del ritual de l’esmorzar, es desprèn un missatge ben clar que la meva mare em regala: pren temps per a tu mateixa, ni que siguin uns minuts, fins que algú a casa desperti, troba el teu espai i gaudeix del silenci.
Jo trobo aquest espai al voltant de la tassa de cafè gairebé cada matí, des de molt abans d’estudiar psicologia o saber-ne res de mandats i aprenentatges familiars. Ara que és un ritual conscient, el gaudeixo més que mai, i des de la tassa d’avui observo tot allò que m’ha regalat una mare independent, sàvia, reflexiva, forta i valenta que connecta amb el silenci en pijama sobre el sofà durant un cafè amb llet que es podria fer interminable.
Jo, com ella, també allargo els cafès, de fet, em trec de la butxaca una tassa cada vegada que necessito d’aquest espai de silenci i reflexió. Qui diu una tassa diu una estoreta de yoga, després de tot, hi ha moltes maneres de ser fidels a un missatge o mandat familiar així com també hi ha moltes maneres de transmetre’l i aquí és on entra la creativitat a l’hora de comunicar-se entre pares i fills. Fins i tot quan no hi ha comunicació el referent hi és.
En els tallers de pares es pot observar la infinita creativitat a l’hora de relacionar-se. Entre conflictes, dinàmiques i relats varis sobre les seves relacions amb els fills s’observen ordres, límits, permisos, pactes, la majoria missatges verbals i mentals que s’allunyen del documental d’animals, fins que una idea comú emergeix si la preguntes: quin projecte tens per al teu fill? Vull que el meu fill sigui feliç.
Busca entre les teves eines, els teus aprenentatges i patrons, munta-t’ho com vulguis i sigues el seu referent.
De manera natural,
els fills fan el que fas
independentment del què els hi diguis.
