Quan m’endinso en l’impossible vaig per un camí pel què com més avanço, més retrocedeixo. Camino cap a un objectiu que no existeix en sí. Quan dono mitja volta, el camí gira amb mi, i torno a estar caminant-lo de nou, endavant, enrere, endavant, enrere…és frustrant, agobiant, pesat…i paro a seure una estona. Asseguda en una gran pedra de la vora del camí, paro a observar per primera vegada on em trobo, i dedico uns minuts a meravellar-me del paratge que m’envolta. Caminant amb la vista al final del recorregut ni m’he adonat del viatge. El que m’envolta és preciós en sí, i existeix ara i aquí, ho percebo, és perfecte.
Torno cap a patrons antics que pel que es veu no havia deixat tant enrere. M’agrada ser-ne conscient. Un d’aquests patrons és el de l’autoexigència. Imagineu el pitjor cap (jefe) que podríeu tenir, d’aquests que no en tenen mai prou, res està ben fet ni a l’hora. Tot podria estar sempre fet de millor manera, en menys temps, donant menys voltes, més automatitzat, millor, superior, PERFECTE. Imagineu el pitjor cap (cap) que podríeu tenir…
Doncs sí, aquesta és una part de mi que ha retornat últimament aprofitant la pressió social nadalenca, moments estel·lars per a l’autoexigència: Hem de quedar bé, arribar a l’hora, arreglar la casa, vestir-nos bé, estimar als propers, aprofitar al màxim els moments de família, fer moltes fotos, recordar els moments, contagiar alegria, felicitar tothom, fer bons regals, bon menjar que agradi a tots, però que no engreixi molt, cuidar-nos, trobar dies per reunir-nos amb tothom, no descuidar-nos de trucar ningú, i sobretot sobretot, mentre ens ocupem de tot l’anterior, gaudir dels dies de vacances!
Quina diferència hi ha, aleshores, entre el cap que podem tenir a la feina i el nostre propi cap? La principal diferència és que quan el jefe ens dóna ordres ens les dóna conscientment (la majoria) i, quan ens semblen inassolibles ràpidament ens les trèiem de sobre. Ens sentim desmotivats i sabem per què, ho sabem conscientment i la raó és fora de nosaltres. Què passa quan el cap fa el mateix? Que ens sentim desmotivats, però com que sovint no en som conscients no sabem per què i no hi ha manera de treure’ns ho de sobre fins que no ens n’adonem.
L’altre dia em vaig sorprendre a mi mateixa perseguint un acabat perfecte en una tasca tant artística i creativa com pintar. Em va fer molta gràcia fer conscient aquest moment d’autoexigència i percaça de la perfecció, fins i tot en el món de l’art, que no entén de normes socials ni perfeccions prefabricades. Però sí que és cert que quan estem en aquesta sensació de no ser mai prou ni prou bo és fàcil perdre’ns en els resultats en lloc de viure el camí, que és el que sovint ens aporta la joia.
Així que paro i m’assec a la gran roca, trec de la butxaca màgica la eina adient per a ser conscient: entro en posició d’observadora, en atenció plena o mindfulness. I des d’allà, aprecio i valoro tot el que faig, encara que no assoleixi els objectius que em marco. Per què m’he adonat que aquests objectius ara mateix no respecten el meu ritme, són molt llunyans, induïts per altres persones, distorsionats per creences automàtiques, heretades i poc constructives, o simplement impossibles. Joe Dispenza diria que estic tant enganxada a la emoció de la frustració, que segueixo marcant-me expectatives de moment inassolibles per a poder seguir experimentant aquesta emoció fustrant. I val la pena remarcar que jo he decidit fer aquests objectius impossibles. No són impossibles en sí, sovint els fem impossibles nosaltres mateixos, les raons? cadascú té les seves…
I des de l’observació he trobat l’apreciació com a eina. El reconeixement. I des de l’apreciació, escullo caminar apreciant i gaudint de cada pas que faig.
I m’és més útil, deixo de fer cercles, i camino conscient cap a la millora. Substitueixo la perfecció per una cita de Rainer Maria Rilke (cartas a un joven poeta).
“Con respecto a los sentimientos, esto: son puros todos los sentimientos que le abarquen totalmente y le eleven. Es impuro aquel sentimiento que prenda en un solo lado de su ser, y llegue por ello a torcerlo, a deformarlo. Todo cuanto pueda pensar de cara a su infancia, es bueno. Todo cuanto le eleve aun por encima de lo que hasta aquí haya logrado ser en sus horas mejores, está bien. Cualquier superación es buena si está en toda su sangre, siempre que no sea tan sólo un momento de ebriedad. Ni algún turbio afán, sino alegría clara, gozo diáfano, que se deja calar y trasver hasta el fondo. ¿Comprende usted lo que yo quiero decir?“
La perfecció no està en el resultat, i si existeix, emergeix de la coherència, del procés i de la observació.
Procurando lo mejor estropeamos a menudo lo que está bien.- W. Shakespeare