Yo sólo soy Bob Dylan cuando tengo que ser Bob Dylan. La mayor parte del tiempo quiero ser yo mismo. Bob Dylan nunca piensa sobre Bob Dylan. Yo no pienso en mí mismo como Bob Dylan. Es como dijo Rimbaud: Yo soy el otro.- Bob Dylan
Sovint tenim aquesta sensació que hi ha dues persones (o més) dins nostre, que estem compartimentats. Ho percebem quan els diferents “jo” entren en desacord o conflicte. Sempre que no sobrepassi uns límits preocupants, no ens sorprèn adonar-nos que hi ha dos parts o més de nosaltres que estan en desacord i que ens indiquen camins diferents a seguir. És una situació molesta que habitualment ens obre dues portes: una és quedar-nos paralitzats i no fer cas a cap de les dues. L’altra porta és interessant, sovint passa que escollim un dels dos camins, segurament el que portàvem caminant fins ara i que representa la nostra estimadíssima zona de confort. Amb el temps, aquella segona veu reprimida i ningunejada a la que no vam fer cas torna a fer-se sentir i, com que ja ens la coneixem, la sentim abans i amb més força. Rebufem…què pesada!
Habitualment, el desdoblament estrella és entre el cervell racional i el cor, o cervell emocional. A vegades hi ha tanta distància entre els dos que realment ens sembla com si fóssin dues persones diferents dins nostre.
Jo sóc molt fan de la pàgina de The Akward Yeti i els seus divertits còmics entre òrgans, sobre tot aquests dos personatges adorables, totalment tipificats.
Sempre que el desdoblament es mantingui, depenent de a quina dels dos alimentem més, l’altre és la mosca emprenyadora que ens va parlant. I per cert, ens pot parlar de moltes maneres i amb tons molt diferents, que ens fan sentir també de manera diferent. Observeu, a quina de les dues feu més cas, com us parlen, com us fan sentir? (com US feu sentir?) I llenço una pregunta arriscada a l’aire…podrieu posar cara a cadascuna de les veus que us parlen? (a vegades són cares tant conegudes com els pares, avis o altres referents i figures de socialització).
L’amic Smigol és un mestre en exterioritzar les dues veus.
Tota relació implica reciprocitat. Ara que hem observat com ens parlen el cor i el cervell, podem observar com ens relacionem nosaltres amb ells. Quin cas els hi fem a cadascun? Quin grau d’acceptació hi ha en aquesta relació amb nosaltres mateixos i les diferents parts que ens conformen? Perquè no oblidem que totes aquestes parts som NOSALTRES, ens acompanyem a cada pas i en la seva -nostra- integració i cooperació està l’èxit, l’harmonia i la plenitud en la convivència amb nosaltres mateixos.
Cuidem-nos i estimem-nos i serem el millor equip que hi pugui haver.