Fa uns dies vaig tenir un somni d’aquests en els que el subconscient ens senyala aspectes importants que estem descuidant o ignorant directament. Hi havien anells i llops, i jo crec que el meu subconscient em parlava de compromís i de pors. I, curiosament, de totes les cartes de Rilke una m’ha ressonat de manera especial, evidentment, parla de pors i compromís també.
És curiós que compromís tingui tants usos negatius “quina situació més compromesa” “demani pressupost sense compromís” “no vull posar-te en un compromís ara...”. Em poso a investigar i reflexiono sobre les coses amb les que estic compromesa. I no em refereixo a contractes, pactes o superficialitats vàries, parlo de compromís intern, íntim i essencial. Aquest tipus de lligam que em permet incloure quelcom extern com a part de mi, en operació matemàtica seria una suma i en termes generals suposa creixement o enriquiment. Podem trobar les coses amb les que estem compromesos observant en el nostre dia a dia a què li dediquem el nostre temps, energia i atenció.
Aquí veiem què prioritzem, a què li donem valor. Una de les 3 variables anteriors és una mica enganyosa. Pot ser que dediquem ingents quantitats de temps en alguna cosa amb la que no estem compromesos, però per això hi he sumat energia i atenció. Però el compromís significa una mica més, conté un ingredient màgic, potser el més clau de tots. Compromís implica identitat. Allò amb què ens comprometem passa a formar part de nosaltres, ens defineix d’alguna manera, hi establim un vincle que neix de la nostra més pura essència. Allò amb el que ens comprometem ens toca el cor. I és per això que l’ombra del dubte i de la por sovint ens amenaça i ens fa retrocedir just abans de comprometre’ns.
Així que il·lumino, aquesta vegada, totes aquelles situacions en les que ens proposem ser fidels a nosaltres mateixos, els nostres valors, objectius o creences i alguna cosa ens posa els pèls de punta i ens fa retrocedir…I Rilke ens recomana consciència i valentia.
“Ninguna razón tenemos para recelar y desconfiar del mundo en que vivimos. Si entraña terrores, son nuestros terrores. Si contiene abismos, estos abismos nos pertenecen. Y si en él hay peligros, debemos procurar amarlos. Con tal que cuidemos de ordenar y ajustar nuestra vida conforme a ese principio que nos aconseja atenernos siempre a lo difícil, cuanto ahora nos parece ser lo más extraño acabará por sernos lo más familiar, lo mas fiel. ¿Cómo podríamos olvidarnos de aquellos mitos antiguos que presiden el origen de todos los pueblos, esos mitos de los dragones que en el momento supremo se transforman en princesas? Quizá sean todos los dragones de nuestra vida, princesas que sólo esperan vernos alguna vez resplandecientes de belleza y valor. Quizá todo lo terrible no sea, en realidad, nada sino algo indefenso y desvalido, que nos pide auxilio y amparo…”
Assumim doncs que les pors són nostres i, lluny d’evitar-les, les gestionem. Gestionades, no fan més que alimentar el nostre vincle amb allò que desitgem i perseguim, i amb el que ens comprometem genuïnament: la nostra vida plena, el nostre projecte vital, tots aquells elements i esdeveniments que ens esperen per a ser sumats al nostre nucli existencial, per a formar part de nosaltres i fer-nos créixer. Totes aquelles aventures que ens esperen fora de la nostra zona de comfort, custodiada per les pors.
“¿Recuerda usted cómo esta vida, ya desde la misma infancia, suspiró por los “grandes”? Yo veo cómo ahora, partiendo de los grandes, anhela poder alcanzar a los más grandes. Precisamente por eso no cesa su vida de ser difícil. Pero por esta misma razón no cesará de crecer.”
I, amb la vista posada a l’horitzó, comencem a donar la benvinguda a totes les experiències que ens espanten, ens angoixen, ens fan por o ens calen de tristesa. Per què aquestes són les situacions que ens senyalen a què estem lligats, amb quins mandats vivim, quins contractes inconscients hem firmat que no podem trencar.
I un cop els observem, a través de les pors que els custodien, els convertim en trossos de paper inofensius, que re-utilitzem per a dissenyar els nostres propis compromisos, aquells que ens fan vibrar i saltar cap endavant enlloc de cap enrere. Els compromisos que atrauen totes aquelles experiències que volem viure, tots els “jo” que volem incorporar a la nostra identitat, i tots aquells “altres” amb els que volem compartir el camí.
Potser canvien, o potser ens sorprenen i són els mateixos compromisos i missatges dels que ens vam desfer per a redefinir-los i vincular-nos a ells des de l’amor i la decisió pròpia, no des de la por. Hi estariem disposats?
“El miedo nos protege del vértigo de vivir nuestra propia vida” – Fèlix Castillo