Estic llegint “El campo” de Lynne McTaggart tranquil·lament quan em topo amb una frase que m’agradaria recordar i tenir a mà. Necessito subratllar-la, necessito un llapis.
Rebusco, trobo un llapis, no té punta. Esbufego, ja em conec el que ve a continuació… I, evidentment, s’obre un període de temps en el que recorro tota la casa en busca d’una maquineta. Busco primer en tots els llocs lògics, després en alguns llocs estranys, en llocs “de pas”, busco alternatives, torno a buscar en els mateixos llocs lògics i em trobo a mi mateixa entre la desesperació, frustrada i emprenyada. És la tercera vegada que busco en aquest estoig, i de cop i volta deixo d’entendre aquest comportament tant típicament humà. Però una nova emoció reemplaça l’enuig: la sorpresa.
Quants de nosaltres hem estat en una situació semblant? Buscant alguna cosa que necessitem desesperadament, intentant recordar on és mentre escorcollem cada petit racó de la casa sense obtenir el que busquem. I el que em sorprèn és l’enorme energia que hi invertim, i la forta emoció que sentim quan busquem quelcom que necessitem, quelcom important, quan….no ens enganyem, és una maquineta.
“No deixis que la teva felicitat depengui d’alguna cosa que podries perdre” – C.S.Lewis
I el que em sorprèn és el que fem quan perdem altres coses (més) importants com ara la motivació, l’ànim, el bon humor, la inspiració, l’alegria, un vincle, un record, un descobriment, la plenitud.
Video – caniques perdudes de la pel·lícula de Hook
Em poso a recordar moments en què m’hagi passat i no em costa. Em recordo a mi mateixa deixant-me arrossegar pel desànim, la tristesa i la impotència. Però res a veure amb la frustració i l’enuig de la meva percaça de la maquineta, “perquè?” em pregunto. Tandebó rebusqués la motivació amb la mateixa energia amb què busco la perduda maquineta.
D’acord, la maquineta és una cosa material, que sabem que ha d’estar en alguna part de la casa, per força. Dubtem de trobar-la però no de la seva existència. Però la plenitud i la joia també hi són amagades en algun racó. Potser és que la casa és un espai finit, relativament fàcil d’escorcollar, i la nostra plenitud a saber on pot parar…no?
Doncs no, la nostra plenitud i les nostres alegries es troben cada dia en algun punt del camí que fem, enmig de la rutina, de la feina, de l’estrés, fins i tot enmig del mal humor i la desesperació aparents. Cal observar, detectar i rescatar les petites gotes de plenitud per a tornar a navegar en el nostre riu del fluir.
Vídeo – Peter Pan troba les caniques
I reprenc el diari de plenitud, en el que apunto cada dia els meus petits moments de joia i hi escric aquest moment de consciència. En aquest diari s’hi respiren les meves fonts de plenitud, allò que em fa sentir viva. Si mai em perdo, les buscaré com a la maquineta, però tindré en mà aquesta brúixola. Cap camí és errat ni temps és perdut quan em porta o retorna al meu nord.
A vegades semblem aquest entranyable personatge de Hook, que passa per boig tota la pel·lícula buscant unes caniques perdudes quan al final descobrim que no són ni més ni menys que els seus happy thoughts! (pensaments feliços). I aquí agraïm que “el país de nunca jamás” sigui una metàfora, i que en la realitat, és un país al que sempre podem acudir, sempre que vulguem, està clar, doncs volem si volem.
Vídeo- Viure serà la millor aventura