A qui no captiva la màgia? Des de ben petita que busco qualsevol excusa per a disfressar-me de bruixa i imaginar que a les meves mans està el poder de crear, influenciar o canviar coses que ens ensenyen que no podem canviar. La màgia: tot allò l’explicació que se li escapa a la ciència. O això diuen…
No fa gaire que vaig anar a veure un espectacle d’un mag, i vam jugar a trobar els mecanismes que feia servir per a crear les il·lusions: tecnologia, espionatge, control, … Aparentment sortíem de l’espectacle desil·lusionats, desencisats, per què suposo que esperàvem veure màgia i no ho vam fer. Però em vaig emportar una reflexió; veiem el que volem veure, i per contra, no veiem allò que no volem veure. I realment no volíem veure màgia, sinó que volíem jugar a ser Popper i falsar tot allò que ens ensenyaven per a demostrar una vegada més, que en aquest món la màgia no hi té cabuda. I així va ser, tot tenia una explicació.
I si anem a veure màgia trobant explicacions, la màgia se’ns escapa.
Ens trobem en un món ple d’explicacions teòriques i científiques que ens convencen que està tot controlat. No hi ha res màgic, no hi ha il·lusions, benvinguts a la realitat, desil·lusionada. Però…i si en lloc de buscar les explicacions darrera la màgia busquéssim la màgia darrera les explicacions?
Puc crear un somriure amb una mirada. Puc fer que una persona senti plenitud amb una sola paraula. Puc engendrar i crear una vida, i canviar-ne moltes, incomptables. Puc mantenir una conversa amb el meu avi, que va morir fa anys, i compartir amb ell experiències noves. Veure felicitat en els seus ulls, rebre el seu somriure i sentir l’alegria que em transmet. Passejo per Central Park i sento el fred tallant la pell de la meva cara a 31 de desembre, tot i que avui és 16 de març, i estic a casa. He volat moltes vegades i he sentit el buit a la panxa en caure, i la lleugeresa de vèncer a la gravetat en saltar i surar en l’aire. He sabut què pensava una persona abans que m’ho digués diverses vegades. Mantinc un vincle amb elements que no parlen ni miren ni pensen, com un arbre o el mar. Sento quan algú em mira tot i que li estigui donant l’esquena. Tot i que no parlo totes les llengües existents, puc entendre i transmetre missatges a qualsevol ésser viu existent. Puc sentir l’escalfor del Sol a la meva pell, mentre les flors es desperten i obren, tot i que està a una distància que la meva ment no pot entendre, ni tan sols imaginar. Qualsevol rastre del meu adn, fins i tot llunyà a mi, es reposiciona més relaxadament quan jo harmonitzo la meva freqüència cardíaca, alhora que els cors de les persones del meu voltant entren en sintonía amb el meu.
Per a mi, això és simple i fascinantment màgic.
Per cert, el cervell no entén de espai o temps, quan “imaginem” o recordem que estem en un altre lloc i un altre moment, s’activen els mateixos mecanismes i circuits que quan “realment” hi estem. Fins i tot podem sentir-ho al cos…aleshores què ens reté atrapats entre la idea de realitat i record/imaginació? Sembla ser que apreciem el cervell i la ciència per als descobriments que ens neguen fantasies, però no pels que ens donen raons de creure-hi.
Què passaria si prenem la decisió d’observar tot el que ens succeeix i ens envolta amb la mirada d’un nen petit que no sap de trucs ni d’il·lusionismes? Què passaria si creguèssim en la màgia? Que seriem bruixes i mags, creadors de la realitat. Realitat i màgia no són antònims, segurament són el mateix mirat des de diferents prismes. La màgia no existeix per què no s’ha pogut demostrar, i la realitat sí?
I si sumem la màgia a la llista de limitacions que ens hem proposat trencar? Només per provar, què podria passar? Per quina raó ens podríem negar a tornar a experimentar la sensació de que tot és possible i està a les nostres mans fer-ho existir?
Potser hem desmitificat la màgia pensant que són fenòmens “normals” tan sols per què passen cada dia. Potser la hem mitificat massa en categoritzar-la d’impossible. Potser el cuc es fa papallona per què ningú s’ha preocupat de dir-li que no podria volar… Acceptarem nosaltres que ens diguin que no podem volar?
Jo m’embarco a l’aventura i omplo la meva maleta amb pensament màgic, atenció plena, intuïció, vincle i fam de sincronicitats. Ens veiem més enllà de la zona de comfort!!
