Llegeixo “He dicho que lo hagas con calma, no que lo hagas despacio” i paro. Sento com vibro per dins, ressono com la caixa d’una guitarra amb el toc de la corda més greu. Torno a llegir la frase, sí, per aquí vaig bé. Tanco el llibre i m’apunto la frase a la llibreta, entre d’algunes altres que també m’han cridat l’atenció en aquest viatge per “Abriendo Puertas” de Srikumar S. Rao
M’ensumo que, com jo, molts de nosaltres tenim aquesta sensació d’angoixa quan “no estem fent res”, quan procrastinem, quan estem, bàsicament, fent el vago. Com més tasques pendents tinguem a les butxaques, més intensa és l’angoixa que sentim quan no les estem fent. I què passa quan ens posem a fer alguna de les coses que tenim pendents? Primera, que estem ja en el temps límit per a fer-les, con el estrés encima, a corre cuita, mirant el temps, quan s’acaba l’entrega en comença una de nova, veiem les tasques fent cua a la porta, cada una més emprenyada que l’anterior, i sona la veu…”SEMPRE ho fas tot a última hora, i ho acabes fent TOT per sobre.”
Com que aquesta veu no m’ajuda, en busco d’altres, i em proposo entrar en ACCIÓ. Em submergeixo en el món de l’acció i com a bona procrastinadora crònica, em trobo en un mar remogut, que se m’emporta d’una banda a l’altre. Tinc overbooking en el suro dels post-it, les tasques a fer es tapen les unes a les altres, com els nens que es barallen a la cua del menjador.
I trobo refugi en la frase d’Abriendo Puertas. El ritme és la clau. Una de les primeres estratègies obliqües que em va sortir,ara fa un any, ja em cridava una cosa semblant: You can only make one dot at a time. Per si fos poc, la següent va ser: Convert a melodic element into a rhythmic element.
El missatge era clar: quan et posis a fer coses, una per una, amb un ritme adient i que et permeti ser constant.
Doncs aquí he trobat la clau, m’he adonat que potser no puc treure un post-itdel suro, però no cal frustrar-me, puc arrencar-li un tros! Tros a tros…el post-it fora!
Una creença comú entre nosaltres, i que molt orgullosament ens han transmès pares, mestres i d’altres agents de socialització (hola, mitjans de comunicació!) és que fer les coses amb calma és fer-les poc a poc, sense aprofitar el temps (oh! El temps! La cosa més valuosa que tenim, i la que més malgastem!). Hem de ser ràpids, eficients, àgils, actius. “És un fiera, no para de treballar!” “és un crak, està fent dues carreres alhora!”. Sense caure en extrems ni generalitzacions, aquesta és una filosofia acomodada entre nosaltres, que alimentem i transmetem. Jo diria que la suem i tot. Particularment, agraeixo que me l’hagin transmès, segur que ens ha estat útil en molts nivells i en molts moments en els que el multitasking és gairebé l’única alternativa per a sortir del pas.
Però si en algun moment ens deixa de ser útil, podem experimentar i trobar el nostre propi ritme de fer les coses, sigui quin sigui en cada ocasió, ja que cada èsser, tasca o moment té la seva pròpia energia i el seu propi temps per a esdevenir i desenvolupar-se. Aprenentatges, processos de dol, establiments de relacions, adaptacions a nous entorns, en cada persona i context tenen diversos ritmes. Benvinguts a l’art de ballar la vida!
Tal i com m’anima el llibre, us animo jo a vosaltres. Estic en fase de prova, he canviat aquesta creença per la de “fer les coses amb calma és dedica’ls-hi atenció plena, respectar el meu ritme i per tant ser més eficient”.
Com animal de costums que som, costarà canviar el patró (per això estem en fase de prova, no? Donar-me pressa en fer un canvi ràpid i profund seria transgredir la meva nova creença!), però passo de la meva xerrameca interna i li robo la frase al mestre Toni Horton:
Olvida el “no puedo”, di, “de momento me cuesta trabajo” y si mantienes esa idea en mente, con el tiempo alguien que sueña en hacer 2 o 3, podría hacer 20 o más…”