Després d’alguns dies immersa en la natura, torno a la ciutat amb el cos buit. En pau i buit de contes, aquestes històries que ens expliquem tantes vegades sobre el que ens envolta i el que ens passa per dins. Al cap i a la fi, la nostra vida tampoc es diferencia tant d’una d’aquestes pel·lícules en les que hi ha un narrador constant.
I allà, a la terra dels cavalls, he trobat un regal tant buit com ple, que porto amb mi; l’ÈSSER.
És curiós com sovint ens fa por SER i ens conformem amb TENIR o ESTAR, o no ens conformem amb cap de les dues. És curiós com, tot i així i a vegades sense voler, SOM POR en lloc de sentir-lo, sobretot en els moments en què tenim aquesta POR A SER.
En els diferents móns que conformen el creixement personal existeixen algunes tendències a fugir del “ser” i substituir-lo per “l’estar” per a escapar de l’estaticisme i permetre’ns el canvi. En ocasions ens és útil, tot i que em pregunto si no estarem descuidant algunes parts de nosaltres mateixos i d’aquest sagrat ÈSSER en aquest camí cap el canvi, sovint anomenat millora i cronificat i convertit en un camí interminable -quan aquest canvi s’allunya de l’acceptació-. És elecció de cadascú viure el creixement personal com un camí cap a quelcom millor que encara no som -cap afora-, o com una aventura de la nostra pròpia mà -cada cop més cap a dins-.
Cada moment té el seu enfocament, per això cada cop sóc més fan d’utilitzar la paraula SER quan m’és útil, perquè escullo identificar-me amb certs valors, rols i posicions. A més a més, crec que ja SOM aquest canvi que busquem, si ens desprenem d’aquesta por a ser.
Allà, a la terra dels cavalls, vaig trobar en l’ÈSSER un amic fidel, lliure de prejudicis i llunyà de ser estàtic. Un SER autèntic i dinàmic, semblant a “l’estar” que ens permet el canvi, però amb aquest ingredient que ens crida tant l’atenció quan ens preguntem “qui sóc?”, aquest misteri que ens mou a cada instant i a cada petit pas que fem a la vida.
La terra i l’aigua èren sota els meus peus en el fang que trepitjava. El vent era moviment en els arbres i so i fred en els meus sentits. Cada una de les persones presents estavem allà compartint el nostre ÈSSER, plena i diversament, exent de judicis. Els cavalls erens ells mateixos a cada moment, independentment del seu estat, que no existia més que en els nostres relats interns, en la nostra xerrameca mental afamada d’interpretació i sentit.
I si no hi ha un sentit concret per a res? i si aquesta posició de, simplement, ÈSSER, sense més explicacions, ens obre la porta al sentit de tot plegat?
Com bé diu la paraula, el sentit o propòsit és quelcom que es sent, així que les paraules que hi posem seran només aproximacions i cadascú hi posarà les seves pròpies. Tot i que torno d’aquests dies, de la terra dels cavalls, convençuda de que, malgrat els diferents relats que tots nosaltres tenim i gracies també a ells, només hi ha un sentit de tot plegat i tots nosaltres el compartim.
Aquesta és l’entrada de la reapertura del blog, inspirada en un cap de setmana inoblidable en el que he reconnectat amb moltes parts del meu èsser, entre elles l’escriptura i el meu amor per aquest blog que portava temps en pausa. Així que vull dedicar un especialíssim agraïment a tots els que formen part d’aquesta aventura en la terra dels cavalls: a tots els companys del curs (gràcies per la foto, Nere!), als cavalls i als mestres d’Equilibri, que comparteixen el seu èsser en cada taller i formació, i és un regal immens. GRÀCIES.