Per a començar us diré que em fascina la gent. Cada persona guarda una història que per moltes paraules, imatges o moments que es puguin compartir mai es podrà vivenciar de la mateixa manera.
Per a nosaltres, els “ajudadors” de professió, és ben fàcil caure en el parany de creure’ns més evolucionats, més aptes, més conscients, més observadors, en definitiva més entrenats en l’art de viure. En el Coaching substituïm el terme ajudar pel d’acompanyar: nosaltres acompanyem al client en el seu procés de creixement, des de la nostra posició de Coach – i no de mestre, diagnosticador ni pare- retornant sempre la responsabilitat del procès i del canvi al client, que és el protagonista de tot.
Però per a fer el pas de la teoria a la pràctica cal temps, consciència i vivències que vagin conformant nous patrons, posicions i rols. Hem de recordar què fem i com ho fem dia a dia i mantenir-nos alerta de com els vells estereotips d’ajudadors volen reconquistar la nostra manera de treballar i viure.
Som tant humans com qualsevol altre, i tant cucs o més que qualsevol client. Potser precisament aquí resideix el secret que ens farà capaços d’acompanyar – i no ajudar – als que vulguin ser papallones.
Per això gaudeixo tant dels moments en què conec grans persones amb històries vitals que no saben de Coaching, creixement personal o consciència i simplement viuen prenent la responabilitat del seu camí. I em retrobo amb la idea que l’art de Viure és la base del Coaching i no al revés.
Arribats a aquest punt em pregunto quin paper juga el Coaching en les vides de qui el venim a buscar. I em ve a la ment el món groc d’Albert Espinosa, on descriu als grocs com a persones que ens trobem pel camí de la vida i que ens ensenyen, ens aporten i ens regalen vivències que canviaran el curs de la nostra història, precisament cap on havia d’anar. Per a mi, la màgia dels grocs és que l’aprenentatge que regalen prové directament de la seva experiència, la seva simple existència en el nostre món ens convida a créixer. Sense mandats, consells ni recomanacions, pur aprenentatge vicari – ells són així i nosaltres observem en el que són, el que volem ser -.
Els grocs poden ser diversos i molt diferents a nosaltres, de fet, com més diferents són més aprenem d’ells i de nosaltres, encara que no en siguem ni conscients. Tothom és un mirall en el què ens veiem reflectits, però el mirall dels grocs ens atrau sense saber molt bé per què, potser perquè veiem una imatge de nosaltres que ens agradaria veure més sovint. Però la gràcia dels grocs és aquesta, que no corren a validar-nos ni a criticar-nos, simplement ens retornen la imatge del que nosaltres projectem des del seu món groc.
És curiós com en les pel·lícules infantils apareix un personatge que pren aquest rol just quan el protagonista semblava perdut: Mary Poppins, Baloo, Timon i Pumba, Maria, …
Tots hem tingut aquesta experiència, quines persones del nostre camí han tingut o tenen aquest efecte sobre nosaltres? Algun mestre? Algun amic? Alguna persona amb la que – només – hem compartit un viatge d’ascensor?
El més màgic de tot? Quan dos grocs es nodreixen mútuament, dos mons ben diferents que interaccionen en una explosió d’aprenentatge i creixement. La pel·lícula d’Intocable ens ho regala amb sensibilitat, humor i quotidianitat, les tres perles de la Vida i el Coaching.
Posats a relativitzar, avui relativitzo la consciència perquè fins i tot allò que considerem més imprescindible pot resultar ser un complement – fins i tot un obstacle – en algunes ocasions. A més a més, sempre hi ha una part nostra desperta, aprenent i registrant tota vivència, mentre vivim, fluïm, gaudint, patint, dormint…Després de tot, només la vida marca el ritme de la metamorfosi.