Pensant en el yin yang i els equilibris que hi ha en tot, una cançó que m’encanta des de nena va venir a la meva ment. El temps esborra la informació literal de la memòria, no m’enrecodava de la lletra, per tant no entenia la relació, però en escoltar-la vaig entendre que sí, i que hi ha un saber dins nostre del que no som conscients.
És d’una escena de “Merlín el encantador” de Disney:
Divertida, l’escolto de nou i observo la quantitat de missatges que transmet, alguns m’agraden més i d’altres menys i em quedo amb un d’ells, el del yin yang. “Contra y pro, sí y no…es lo que al mundo da sabor…”. Més enllà de la dualitat en l’essència de tot element, aplico aquesta idea a la nostra dinàmica de pensament i conducta.
Ens encanten els extrems, és bonic crear-nos una realitat al voltant en la que tot és d’un sol color. Ens ensenyen i creem estructures i creences que ens permeten viure en aquest color, entre d’altres, ens fabriquem unes ulleres amb un filtre (que volem, que ens diuen?…) i ens les posem tant de temps que se’ns oblida que son ulleres i que ens les podem treure. Anem pel món trobant companys que portin les mateixes ulleres -tinguin idees semblants- quan volem quedar-nos en el color que vivim, la nostra zona de comfort…mmm què bé s’hi està…
O busquem companys que portin ulleres d’un altre filtre quan aquesta sabiesa dins nostre, de la que no som conscients, vol que ens adonem que no és una realitat absoluta, són ulleres! En algunes converses i vivències precioses apareix el conflicte (para. Has vist “conflicte” a través de les ulleres d’un sol color? Treu-te-les i mira’l, és dual i de molts colors) i és gràcies al conflicte que ens adonem que portem ulleres de diferents filtres i una de dos: o ens posem les ulleres del company i entrem junts en una zona de confort comú o, en els millors casos esdevenim conscients i passem d’ulleres.
Ens les treiem, i entrem en un món no menys creat, però ple de colors indefinits. Una riquesa incalculable que ens abruma, a vegades ens estressa. Sense judicis o creences absolutes, ple de relativitat i subjectivitat.
Reflexiono sobre el paper de “l’altre” en el nostre camí cap a la consciència, sobretot de “l’altre” discordant, sovint anomenat (no gaire acertadament) l’enemic. I dono les GRÀCIES a tots aquells “altres discordants” amb els que comparteixo el camí. Sembla complicat fer-ho i de nou, es tracta d’una experiència dual.
Tot plegat em recorda a quan a Ratatouille el Minixef ensenya al seu germà Emile a experimentar amb el menjar barrejant formatge amb maduix, trobant una explosió dansaire de sensacions que només existeix en la barreja, en la dualitat, en la integració. I, de pas, li ensenya una nova manera de viure l’alimentació, amb noves creences i valors.
Com podríem tenir aquestes extraordinàries experiències conscients si no és traient-nos les ulleres? I com ens les podem treure si no sabem ni que les portem?
Per a mi, viure sense ulleres està relacionat amb el que ensenya Merlin a Artur, l’ensenya a nedar i a sobreviure davant el més fort armant-se de saviesa (consciència). Per a mi observar la dualitat en tot és un pas dins el meu camí de creixement, una tasca seriosa que converteixo (trobant la dualitat) en un joc. I em repto, puc jugar a trobar la dualitat en tot el que m’envolta?
És culpa meva o és responsabilitat compartida? És dolent o útil en aquest moment i en d’altres no? És cert o és una opinió d’entre moltes possibles? És maco o a mi ara m’agrada? És meu, és teu? …I sobretot, sobretot: són dolentes les ulleres? o ho és el fet de no escollir portar-les? Hi ha res dolent, o res bo? O són tot colors?
Us convido i espero a aquest món fantàstic de tots colors, només hi falteu vosaltres…
“…que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”